Qualitat del Vi

FACTORS FONAMENTALS EN LA QUALITAT DEL VI




La varietat de *vinífera al costat del clima i al sòl són els tres factors determinants de la qualitat del fruit.

Els diferents sòls i climes al costat de la varietat de *vinífera, tenen una incidència directa sobre el sabor, color i aroma del vi posterior.

Aquests tres factors, units a la forma d'elaboració del vi, són els factors determinants en les característiques del vi final.
A continuació els descrivim amb detall:

1- Tipus de raïm (de *vinífera)

1 El tipus de raïm
 és determinant, doncs encara en diferents condicions de clima i sòl, atorga al vi unes característiques pròpies i peculiars.

Cada tipus de raïm te un sabor color , tamany i aroma característics, els quals es conferiran al resultat final del vi elaborat..

2- El sòl

A causa de la gran diversitat de sòls existents, es traslladen al vi característiques de cada tipus, donant lloc a vins típics d'aquest terreny (el "*terroir" en l'argot vinícola).

Mentre més original sigui el sòl, més ho és el vi produït dels raïms que estan en ell, donant-se casos de vins en els quals en l'etiqueta s'assenyala que procedeix de de la regió o zona, on el sòl del vinyer és únic per la seva composició, textura (argiles, sorres, llims).

La importància del sòl es deu al fet que les arrels de la planta absorveixen substàncies que es troben en ell.

Els vins de major qualitat solen provenir de sòls més aviat pobres en matèria orgànica ,calizos i poc humits. Són els sòls propers a doll, oceans i grans rius els que solen ser de major qualitat per al vinyer i la bona maduració del raïm.

Exemple d'això últim tenim varis: Riu Garona (Bordeus), Riu Duero (Ribera del Duero, Porto, Toro), Riu *Rhin (Alsàcia).

Exemple de tipus de sòl i vins corresponents:

*Calizos: vins amb gran cos, alcohòlics, bons per a criança.




*Arcillo-*calizos: vins fins, delicats, amb *bouquet.

Sorrencs: vins brillants, lleugers, alcohòlics.

Argilencs: vins no gaire fins



Exemple d'una zona de vins de gran qualitat:

El Priorat, són vins de gran qualitat produïts en una zona espectacularment muntanyenca de la província de Tarragona, que té uns sòls anomenats "*llicorella" d'origen volcànic, pissarra negra i quarsita vermella.

Aquesta peculiaritat de sòl es tradueix després en una sèrie de característiques i components que es traslladen al vi i els fa d'allò més original i d'una altíssima qualitat.
3- El clima
Similarment al sòl, la gran varietat de climes és directament proporcional a la gran varietat de vins.

Tant la temperatura, com les precipitacions, com la humitat ambiental i altres influències del mitjà com pot ser la proximitat de l'oceà, riu o muntanyes, són tots factors que incideixen en la qualitat i quantitat dels raïms.

En la geografia vitícola de qualitat solen predominar els climes temperats, amb un nombre d'hores de sol a l'any elevat i precipitacions normals o escasses però ben repartides.

Exemples de vi de qualitat determinats pel clima de la regió:

Vins de Jerez i *Sanlúcar: la major o menor incidència dels vents humits de ponent i la proximitat a l'Atlántico és un dels factors que atorguen característiques diferents als vins fins produïts a Jerez i a les camamilles produïdes en *Sanlúcar de *Barrameda.

Vins de licor de *Sauternes: l'acció del sol i de la humitat nocturna-matinal en la tardor d'aquesta regió de Bordeus afavoreix l'acció d'un fong que en actuar sobre el raïm provoca una millorança en aquesta per donar lloc a un dels vins *licorosos més cotitzats del món: el *Sauternes.

grans cuiners

GRANS CUINERS, GRANS ESDEVENIMENTS, PUBLICACIONS

PERSONATGES, ESDEVENIMENTS I PUBLICACIONS DE REFERÈNCIA.

França ha portat la batuta de la cuina de nivell mundial durant el darrer secle, però es evident que la cuina catalana, basca i espanyola en general, han guanyat terreny fins a situar-se com a les capdavanteres en el referen a els criteris de qualitat  , innovació i creativitat de la cuina mundial.

Segons el seu origen els personatges mes importants a la cuina son els següents.

GRANS CUINERS DE FRANÇA.

Paul Bocuse:
Es el mes reconegut , neix a l’any 1926 i es dedicà a la cuina primer a el restaurant “la Pyramide”, recolçat per el seu pare a les ordres de Fernand point, fins que anys desprès aconsegueix la fama a el seu restaurant “Restaurant du pont du colognes”.

A l’any 1961 rep la palma al millor obrer de frança, es la época de la seva consagració, ha escrit infinitat de llibres, entre ells, el mes famós “bocuse d’or”.

Roger Vergé.

Es un dels grans cuiners contemporanis, destaca per la seva contribució a la cuina francesa i pel seu domini de la cuina del sud i la seva labor de propagació.
Va niexer a l’any 1930.
Als disset anys va entrar com a aprenent a l’Hotel restaurant du Bourbonnais.va passar per diferents restaurants, va treballar a keya com a responsable de restaurant diversos, fins que va tornar a montecarlo i va comprar el restaurant “Moulin de Mogins”.
Obrè una escola de cuina a un nou restaurant que es dirà “L’Amandier”.
Ha publicat llibres com “ma cuisine du soleil” i ” Les Fêtes de Mon Moulin”.



Michel Guérard

Nascut a l’any 1933 a Vétehuil, als setze anys comença la seva formació al mon de la pastisseria “Mantes la Jolie”, Després d’una llarga carrera professional en la que passa per diferents restaurants i pastisseries canvia d’aires i s’instal.la a Les Landes a Eugenie-les –Bains.Els dos principals mèrits son la difusió del concepte de la cuina Minceur ( Cuina baixa en grases).
Es conseller culinàri del grup Nestlè i posà en marxa la gama de productes congelats.
Ha escrit llibres com” La grande cuisine minceur” i “La cuisine Gourmande”.


Alain Chapel:

Lió 1937, va morir a l’any 1990 per un atac de cor. Als 15 anys va començar l’aprenentatge amb cuiner de referència, va passar per el restaurant “  La Pyramide” de Fernand Point. Desprès segueix al seu pare al front de l’establiment familiar de mionnay. Va aconseguir una gran reputació amb la seva cuina basada en el rigor pel terròs, el producte amb especial atenció a les verdures i els bolets.

Va escriure, la cuina es alguna cosa mes que receptes.

Joël  Robuchon:

(7 d'abril de 1945 en *Poitiers, França - ) és un cuiner francès de fama reconeguda internacionalment. Ha escrit diversos llibres de cuina especialitzats, posseeix a més una àmplia cadena de restaurants al llarg de tothom i molts d'ells posseeixen diversos estels Michelín

Michel Bras

(nascut el 4 de novembre de 1946 a Gabriac) és un popular Xef francès que es caracteritza pel tracte que dedica a la naturalesa dels aliments.

Ell i el seu fill porten al seu càrrec un restaurant i hotel en Laguiole, en el departament Avairon.
Michel Bras va aprendre a cuinar de la seva mare que li va ensenyar a preparar el plat "aligot" amb el mestratge dels temps clàssics. El seu restaurant va ser votat en la setena posició dins de la llista de millors restaurants del món, llista mantinguda per la Restaurant magazine Top 50 l'any 2008. Al començament dels anys noranta és visitat per Ferrán Adriá i alguns dels seus companys restauradors de El Bulli i sembla haver estat una influència del cuiner espanyol.

Pierre Gagnaire

(nascut el 9 d'abril de 1950 en Apinac, Loira) és un cuiner francès molt conegut, és el Xef principal i propietari del restaurant homònim al carrer rue Balzac número 6 de París. Gagnaire es tracta d'un cuiner iconoclasta que ha fet front al moviment de la fusió en la cuina.

Va començar el seu carrerra en St. Etienne, on va aconseguir 3 estrelles Michelin, Gagnaire va aconseguir derrocar la concepció de la cuina tradicional francesa mitjançant juxtaposició de sabors, textures, i ingredients. La seva influència en la cuina s'ha fet internacional.
Ha introduït conceptes en la gastronomia molecular.

Bernard Loiseau

(13 de gener de 1951 – 24 de febrer de 2003) era un francès chef. Va cometre suïcidi per arma de foc al 2003 quan un diari va informar que el seu restaurant podria perdre el seu estat de 3 estrelles.

Loiseau Va néixer en Chamalières, en el Auvergne regió de França central. Va decidir ser un chef com a adolescent, aprenent  al famós La Maison Troisgros corregut pels germans Jean i Pierre Troisgros en Roanne entre 1968 i 1971.

nascut el 13 de setembre de 1956 en Castel-Sarrazin, és un famós xef i un empresari francès. Diploma de l'escola d'hostaleria de Bordeus en 1978.

Té un estil caracteritzat per arribar a coure els aliments a molt baixes temperatures i per tant empra molts temps de cocció, empra també borses de buit (sous vide) per coure alguns dels aliments. I utilitza mètodes de cocció avançats.

Alain Ducasse,

Alain Ducasse va néixer en 1956 en el sud-oest francès. Va començar a treballar amb 16 anys, obtenint els seus coneixements de la cuina provençal i mediterrània i fixant-se en Alain Chapel com a mestre espiritual.

En 1981, Alain Ducasse es fa càrrec de la cuina de la Terrasse, restaurant de l'Hotel Juana, en Juan-els-Pins, que obtindria en 1984 dos estels en la Guia Vermella de Michelin (manual de capçalera per als gourmets). No obstant això, seria a l'Hotel de París de Montecarlo on adquiriria el seu prestigi internacional en dirigir Li Louis XV, primer restaurant d'un hotel a obtenir els tres estels Michelin (màxima distinció de la guia).

I aquest seria el començament d'una carrera meteòrica inigualable: en 1998 es va convertir en el primer xef 'sis estels', ja que va obtenir tres estels Michelín pel seu establiment Alain Ducasse de l'Hotel du Parc de París (obert en 1996) i altres tres pel monegasco Li Louis XV. No obstant això, aquestes distincions no serien més que la punta de l'iceberg: avui Ducasse posseeix el major complex de restaurants de luxe del món, que inclou més de 20 locals en diferents punts d'Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica.

Georges Blanc

Va néixer al 1943 aL’Ain.
Es un dels grans xefs francesos, restaurador i hoteler situat en el poble de vonnas,.

Te tres estrelles Michelin i quatre a la Gault-gault millaud.Surt d’una dinastia de cuineres bessones de renom com la seva avia Elisa blanc.

Jacques Pic/
Anne-Sophie Pic

Pare i filla d’una llarga tradició de família de cuiners, propietaris del restaurant “La Maison Pic” un dels establiments mes emblemàtics de la cuina francesa.
Van assolir tres estrelles Michelin i a l’any 2007, Anne Sophie, va ser elegida xef de l’any, premi que no s’atorgà a una donà ençà que es va crear

GRANS CUINERS I DIRECTORS DE RESTAURANTS CATALANS I ESPANYOLS DE L’ACTUALITAT.

Dades de (2010)...

Ferran Adrià Acosta

(l'Hospitalet de Llobregat, 14 de maig de 1962) és un cuiner espanyol considerat durant diversos anys com el millor xef del món. La revista nord-americana Estafi va incloure a Adrià en la llista dels 10 personatges més innovadors del món l'any 2004. Adrià és xef i copropietari del restaurant El Bulli, situat en Cala Montjoi, en Roses (Girona, Catalunya, Espanya), el qual ha rebut les màximes distincions gastronòmiques.

Biografia professional


Va realitzar els seus estudis bàsics a Barcelona i tenia planejat seguir estudiant Ciències Empresarials. Durant aquests anys va viure amb la seva família, Ginés Adriá, Josefa Acosta i el seu germà Albert Adriá.

1980 Va abandonar els estudis i va aconseguir un treball com friegaplatos1 al petit Hotel Playafels de Castelldefels, on es va iniciar en la cuina clàssica.

1981 i 1982 Va ser a treballar a Eivissa. En tornar a Barcelona va exercir diferents llocs en locals de restauració, fins que va ingressar en el restaurant Finisterre, treballant fins que va haver d'anar al servei militar. Allí va formar part de l'equip de cuina del Capità General.2

1983 Des de mitjan 1982 fins a finals de 1983, Ferran Adrià va fer el servei militar en la Marina, a Cartagena. Durant l'estiu de 1983 i, seguint un suggeriment d'un altre recluta, va decidir passar el seu mes de permís en El Bulli, restaurant del que fins llavors no havia sentit parlar. Després d'aquest mes i, a la vista de la satisfactòria experiència, Ferran va aparaular ja la seva entrada en plantilla per a l'any següent.

1984 Acabat el servei militar i després d'una estada en un restaurant de Sevilla, Ferran va entrar com a cap de partida en El Bulli al març de 1984. Des d'aquest moment la seva carrera estaria unida al Bulli.En el mes d'agost, Jean-Paul Vinay comunicava que a l'octubre deixava El Bulli per muntar un restaurant a Barcelona. A l'octubre, Ferran i Christian passaven a ser caps de cuina.

Ferran i Christian, durant els mesos d'octubre, novembre, desembre i gener van reorganitzar els seus plans de futur. Els dies de festa, els dos xefs realitzaven visites a altres restaurants, dins de les seves possibilitats econòmiques. En 1984 es va produir el primer viatge professional a França, on van menjar en el restaurant de Lucien Vanel, a Tolosa de Llenguadoc. Més tard, en un viatge posterior amb el doctor Schilling, van poder visitar grans restaurants d'alta cuina francesa.5

1985 Ferran va estar amb els xefs Georges Blanc i Jacques Pic. Una de les visites més importants que es van fer en aquells mesos va ser la que els va portar al restaurant Currito, a Madrid, d'on traurien la idea per al colomí de perdiu desossat en escabetx.

El seu germà Albert Adriá s'incorpora a la rebosteria del Bulli.


i la gastronomia, des d'un punt de vista social i amb fonaments i mètodes científics. Projecte en què participen de manera molt estreta i la seu de la qual, situada en el monestir de Sant Benet de Bages, va obrir les seves portes en 2007. Pretén dur a terme una labor no purament científica, sinó social i cultural, amb programes per a una millor alimentació i realitzant estudis per comprendre millor la història de1987 A principis de 1987 visiten la Costa Blava per conèixer alguns restaurants prestigiosos de la zona. En una mostra per a la fundació Escoffier a Cannes, en la tertúlia que va succeir a aquesta demostració, un dels assistents li va preguntar al gran cuiner francès Jacques Maximin què era la creativitat. Maximin va contestar: "Creativitat és no copiar". Aquesta frase va ser la que va induir el canvi d'actitud en la seva cuina i va marcar el pas des de la "recreació" fins a una voluntat ferma d'incidir en la creativitat.

Fins a l'hivern de 1986, El Bulli romania tancat dos mesos (del 15 de gener al 15 de març). A partir de 1987 l'època de tancament es va ampliar a cinc mesos, de mitjan octubre fins a mitjan març. Més tard els cinc mesos van passar a sis (de l'1 d'octubre a l'1 d'abril). Encara que avui sembla rar, amb prou feines tenien clients en aquest període, per la qual cosa mantenir obert el restaurant significava perdre diners. El que en principi va ser una necessitat, després es va convertir en una característica fonamental en El Bulli. Sense aquests mesos de tancament seria impossible mantenir el nivell de creació.
Al gener de 1987, Christian Lutaud deixava El Bulli per muntar un altre restaurant. Això va fer que Adrià hagués de prendre les decisions per primera vegada en solitari de la cuina i li donés el seu propi estil amb plena llibertat.
1999 Al juny de 1999, El País setmanal li dedica la seva portada i un ampli reportatge a l'interior, titulat "Ferran Adrià, el millor cuiner del món". Era la primera vegada que el seu restaurant apareixia en primera línia en tots els quioscs d'Espanya.10

2003-2004 En 2003 Ferran Adrià, ocupa la portada i catorze pàgines interiors del suplement dominical de The New York Times. Poc després, en 2004, el suplement de Le Monde li dedica la seva portada i un article interior a Ferran. La revista Estafi ho catalogava entre les 100 personalitats més influents del món en tots els àmbits. Tot això va ser un gran recolzament en la projecció pública de Ferran Adrià i El Bulli.11

2004 Aquest any la seva col·laboració amb el món científic va donar un altre salt cap a endavant gràcies a la Fundació Alicia, de Caixa Manresa i la Generalitat de Catalunya que es dedica a l'alimentació i la ciència (el seu nom ve d'Alimentació i Ciència), és a dir, a tot el relacionat amb els processos alimentaris, la salut i  l'alimentació i la gastronomia, etc.12

2005 La Universitat Camilo José Cela de Madrid crea la Càtedra Ferran Adrià, que es defineix com de "Cultura gastronòmica i Ciències de l'alimentació". Imparteix cursos sobre seguretat alimentària, nutrició, composició dels aliments, educació del gust o creativitat en cuina, entre unes altres. Així, la cuina arriba per fi a la Universitat, alguna cosa rellevant per al futur, sobretot en el terreny teòric. Gràcies als llibres d'anàlisi evolutiva redactades per l'equip del Bulli la seva participació serà rellevant.13

2006 Aquest any, El Bulli és triat per segona vegada millor restaurant del món per la revista The Restaurant Magazine, per un jurat compost en aquesta ocasió, per 500 crítics, cuiners i gourmets de tot el món.14 A Madrid Fusió, seixanta periodistes de diferents països i especialitzats en gastronomia, elaboren una llista amb els cuiners més influents en els últims deu anys encapçalada per Ferran Adrià.15

2007 Ferran Adrià és nomenat Doctor Honoris causa, al desembre de 2007, per la facultat de Química de la Universitat de Barcelona, una distinció fins llavors inèdita: mai abans s'ha concedit a un cuiner. Per tercera vegada i per segon any consecutiu, la revista The Restaurant Magazine atorga el premi al millor restaurant del món al Bulli, per un jurat compost per més de cinc-cents especialistes. Es publiquen dos nous llibres que tracten del Bulli, sota els títols Un dia en elBulli, que recull en 24 hores la vida quotidiana en el restaurant, i El Bulli des de dins, biografia d'un restaurant, una visió personal de la història del Bulli de l'escriptor Xavier Moret amb el qual va guanyar el premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica en 2006.16 La mostra d'art contemporani Documenta 12, a Kassel, convida a Ferran Adrià a participar en ella, fent que El Bulli, des de cala Montjoi, es converteixi en el pavelló G de la mostra, plantegen un debat sobre les disciplines artístiques no museables. Cada dia, durant els 100 dies de Documenta, van anar a sopar des de Kassel dues persones que exerciran de nexe d'unió entre les dues seus, Kassel i cala Montjoi.
2009 Per cinquena vegada i per quart any consecutiu, la revista The Restaurant Magazine atorga el premi al millor restaurant del món al Bulli.
 juli soler.

2010 En el cim gastronòmic Madrid Fusió, Ferran Adrià anuncia públicament que el seu restaurant, El Bulli , romandrà tancat al públic durant dos anys, 2012 i 2013,19 encara que seguirà obert com a taller d'investigació. Durant aquest període, Adrià treballarà amb el seu equip en dos centres creatius: elBullitaller del carrer Portaferrissa a Barcelona i el propi Bulli, en Cala Montjoi.19 A partir de 2014 El Bulli es convertirà en una fundació dedicada a impulsar la creativitat gastronòmica.20

S'espera que Adrià imparteixi, de setembre a desembre de 2010, un curs a la Universitat d'Harvard (EUA) dins de les activitats de la Fundació ALImentació i CiènCIA, conegut com Alícia.

Santiago Santamaria i Puig,

 més conegut com Santi Santamaria (Sant Celoni, Barcelona, 26 de juliol de 1957 – Singapur, 16 de febrer de 2011), va anar un cuiner espanyol.1 La seva residència es trobava en el municipi de Sant Celoni.

El seu establiment, Ca Fabes, d'aquesta localitat, és un dels més premiats per la Guia Michelin, al costat del Bulli de Ferran Adrià que es troba en Roses (Girona), El Celler de Ca Roca a Girona i el Sant Pau de Carme Ruscalleda que es troba en Sant Pol de Mar.

Va escriure nombrosos llibres, tots relacionats amb la cuina. El més recent es titula La cuina al nu que va ser premiat per Temes d'Avui i s'ha encimbellat a les llistes dels més venuts en la secció de no ficció.
La polèmica deslligada a Espanya, i ja amb transcendència europea en sumar-se la premsa groga britànica, va ser intensa, doncs el llibre critica a la trucada cuina tecnoemocional o molecular de Ferran Adrià i els seus seguidors per l'ús d'additius industrials que Santi va considerar més adequats de l'alimentació industrial i no propis dels grans santuaris culinaris.
Van intervenir fins i tot primeres figures de la política com José Luis Rodríguez Zapatero i María Teresa Fernández de la Vega.
Va morir als 53 anys a causa d'un infart de miocardi.

Carme Ruscalleda


Va néixer en el si d'una família agricultora i comerciant, va estudiar l'ofici de charcutera, a més de comerç mercantil, i es va incorporar al negoci familiar (una xarcuteria) al costat del seu marit. De seguida va incorporar una secció de plats casolans per portar. Va comprar la torre de davant de la seva tenda per obrir al costat del seu marit Toni Balam, al juliol de 1988, el restaurant Sant Pau, que en només tres anys va aconseguir el seu primer estel de la Guia Michelín. En 2004 va obrir un restaurant de cuina catalana a Tòquio, també anomenat Sant Pau. En l'actualitat és l'única dona del món que posseeix cinc estels de la Guia Michelín, tres pel seu restaurant a Sant Pol de Mar, prop de Barcelona, i dos pel seu restaurant a Tòquio (Japó).1

A Espanya és la cuinera amb més estels de la Guia Michelín, i compte a més amb la màxima qualificació (tres sols) de la Guia Campsa-Repsol. La seva cuina està fonamentada en la tradició cuina catalana, però donant sempre un toc de modernitat. El fet d'obrir un restaurant a Japó, i els seus conseqüents viatges al país, ha fet que s'interessi per algunes tècniques culinàries d'aquest país, adaptant-les a la cuina i productes catalans. Es preocupa per que la seva cuina sigui saludable, per la qual cosa se centra en els productes de temporada de la seva terra, afegint "certa poesia" al que cuina. Sovint barreja referències literàries en les seves creacions culinàries. Treballadora, alegre i generosa, no dubta a transmetre els seus coneixements en publicacions editorials per al gran públic.

Joan Roca i Fontané


 (Girona, Espanya, 1964) és un cuiner i xef català del restaurant El Celler de Can Roca. Roca és considerat un dels millors xefs del món
Va estudiar a l'Escola d'Hostaleria de Girona, on més tard impartiria classe. Treball en els negocis familiars de restauració dels seus avis i pares, una fonda i un restaurant de menjar català, respectivament.

Roca regenta el seu propi restaurant, al costat dels seus dos germans Josep i Jordi. El restaurant s'ha especialitzat en menjar català però amb tècniques avantguardistes. Per a això es compagina la investigació de tècniques modernes i aplicacions noves amb els plats tradicionals. A aquest estil de cuina se li denomina "tecno-emocional".
Els germans Roca
Algunes de les tècniques culinaris que empren són2 la cocció al buit, la perfumcocción, la destil·lació o l'ús del fum com un ingredient més del plat i part de la seva preparació, entre uns altres.

Juan María Arzak Arratibel,


(conegut com Juan Mari Arzak), és un cuiner espanyol nascut el 31 de juliol de 1942, a Sant Sebastià (País Basc). És un dels més importants i premiats cuiners del món.
Arzak té una llarga tradició familiar gastronòmica, que es remunta almenys fins als seus avis, els qui ja tenien una taverna i casa de menjars.
La seva família volia que estudiés, però no hostaleria. En morir el seu pare, quan ell tenia 9 anys, va començar a estudiar en el col·legi Alfonso XII de Sant Lorenzo de l'Escorial. Va acabar el batxiller i va començar estudis d'aparellador, però, després d'un any d'estudi, va decidir matricular-se a l'Escola Superior de Gastronomia de Madrid.3 2 Després de finalitzar els seus estudis a Madrid, pansa pel Servei militar i fa diverses pràctiques a l'estranger, en els fogons del Sandersens parisenc i del suís Girarder, entre uns altres. Fins i tot va arribar a conèixer a Paul Bocuse, que li va encaminar definitivament cap a la cuina com a art.
Després d'aquest periple, va començar a treballar en el restaurant de la seva família en 1966. La seva mare va ser també la seva mestra en la cuina tradicional basca, a la qual sumaria la seva gran curiositat i ganes d'innovar fins a arribar a elaborar les seves pròpies receptes.4

La seva dona, Maria Jose, li esperava amb 3 dels 8 fills que van tenir.

A partir d'intervinguts dels anys 70 comença a rebre premis i reconeixements, que converteixen al Restaurant Arzak en un referent de la gastronomia nacional i internacional. En 1989 li atorguen el tercer estel de la Guia Michelin.

En 1976 va assistir al primer certamen gastronòmic organitzat per la revesteixi Club de Gourmets, amb la presència de Paul Bocuse. D'aquesta reunió sorgeix la idea de crear una nova cuina espanyola, de la qual Juan María Arzak es converteix en el seu principal representant fins a l'aparició de Ferran Adriá.

Juan Mari és habitual en tot tipus de certàmens nacionals i internacionals de gastronomia, com Madrid Fusió.5
Des de 2005 col·labora al programa de televisió del seu amic Karlos Arguiñano, en el qual actualment intervé tots els divendres presentant innovacions gastronòmiques.

El restaurant Arzak
La història del restaurant està íntimante unida a la família Arzak. La casa va ser construïda en 1897, pels avis de Juan Mari Arzak (José María Arzak Etxabe i Escolàstica Lete), per ser celler de vins i taverna al poble d'Alça. Va seguir sent taverna fins que van començar a regentar-la els pares de Juan Mari (Juan Ramón Arzak i Francisca Arratibel), que la van fer evolucionar com a casa de menjars. El restaurant va ser guanyant notorietat, especialitzant-se en banquets de celebracions familiars

Maite Espina va entrar a formar part del restaurant Arzak en 1967, millorant el servei de sala, l'estilisme, la decoració i l'administració. Juan Mari va seguir evolucionant dins de la gastronomia basca fins a crear la seva pròpia cuina.4

Juan Mari té dues filles, Marta i Elena Arzak, qui ja està plenament integrada en el treball del restaurant. És la quarta generació de la família dedicada a l'hostaleria i la gastronomia.

El restaurant dedica un gran esforç a la investigació culinària. Juan Mari i Elena Arzak dirigeixen un equip amb el qual intenten desxifrar nous secrets, per aportar-los a la seva gastronomia. Aquest equip és responsable que el restaurant Arzak s'hagi convertit en un referent pels més refinats gourmets. El laboratori intenta trobar un punt d'equilibri entre avantguarda i tradició. Disposa de les més modernes instal·lacions, així com d'un banc de sabors amb més d'1.000 productes i ingredients amb els quals investigar i innovar.

Pedro subijana


Martin Berasategui.

ALTRES CUINERS I RESTAURANTS DEL MON DE L’ACTUALITAT.

René Redzepi

(Copenhaguen, 1977) és el cap de cuina i co-propietari del restaurant Noma de Copenhaguen. Té «dos estels michelín» i en 2010 i 2011 ha estat considerat pel jurat de la revista Restaurant Magazine el millor restaurant del món.1 Redzepi és especialment conegut pel seu treball per reinventar i refinar una nova cuina i alimentació nòrdica, caracteritzada per la inventiva i els sabors nets.
Redzepi és fill de pare albanès, que va emigrar a Dinamarca des de la República de Macedònia, i de mare danesa.
Redzepi va treballar com a cuiner en el restaurant Pierre André de Copenhaguen i també en Kong Hans Kælder (a la mateixa ciutat), El Bulli a Espanya i French Laundry a Estats Units.

Heston Marc1 Blumenthal OBE

(High Wycombe, Buckinghamshire, 27 de maig de 1966)

 és el xef i propietari de The Fat Duck, un restaurant amb tres estels Michelín situat en Bray (comtat de Berkshire), votat com a «Millor Restaurant del Regne Unit» per The Good Food Guide en 2007 i 2009, i «Millor Restaurant del Món» per diversos xefs en 2005. És, al costat de Ferran Adrià del Bulli, el cuiner que més habitualment encapçala les classificacions de millors cuiners del món en l'actualitat. Blumenthal (pronunciat |ˈbluːmənθɔːl|) és famós per la seva aproximació científica a la gastronomia i ha estat descrit com un alquimista de la cuina pel seu innovador estil de cuinar.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hi ha infinitat de cuiners famosos a l’actualitat, i segur que em deixo d’importants, però sens dubte aquest son els mes reconeguts mundialment.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ESDEVENIMENTS, FIRES I FORUMS.

CONCURSOS

“ El cuiner de l’any”.

Està adreçat a cuiners professionals. Es desenvolupa per mitjà de set semifinals que es realitzen per tota espanya durant el transcórrer de dos anys. Al final d’aquest període es fa una gran final a la seu triada a l’atzar, entre les comunitats autònomes participants.

Es un concurs amb gran repercussió mediàtica. Està recolzat per les empreses líders del sector.

“Bocuse d’or”.

“Cope du monde de pastisserie”

Amb un sistema de classificació similar a el concurs cuiner de l’any, aquest concurs reuneix a els millors pastissers del mon. es de caràcter biennal

FIRES

Alimentaria ; fira de productes i elaboracions d’hoteleria.

Hostelco; saló internacional de l’equipament per el sector hoteler, es de caràcter biennal.

Madrid Fusión: es una de les cimeres internacionals de cuina d’avantguarda i gastronomia més gran i més valorada a nivell estatal. Es celebra al gener.

Forum gastronòmic de Girona: Adreçat a els amants de la cuina i del bon vi, i a el públic professional per mostrar els avenços mes rellevants en el mon de la hosteleria.

Forum Gastronòmic de Santiago: a Galícia, on es mostren i gaudeix dels millors productes i cuiners de Galícia.

San Sebastian gastronomika; habitualment es celebra la segona setmana de novembre, per uns dies sant Sebastian es converteix en la capital mundial de la hoteleria, Els millors cuiners es reuneixen en aquest congrés.

GUIES.

Guia Michelin.

La guia Michelin va ser creada l'any 1900 per André Michelin i ja era en aquest moment una guia publicitària, oferta amb la compra de pneumàtics

. França explicava llavors amb 2.400 conductors, i la guia tenia informació valuosa per als pioners de l'automòbil: llista dels mecànics, els metges, plànols d'algunes ciutats i llista de curiositats.

A partir de 1920 es ven la guia i apareixen en ella els restaurants per primera vegada. La informació que proporciona als clients de Michelin és relativa a la qualitat dels mateixos; comencen d'aquesta forma les rondes dels primers inspectors anònims. L'any 1926 apareix l'estel per designar els millors restaurants, i l'any 1931 apareix la classificació en 1, 2 i 3 estels. 1926 serà també l'any de la creació de la "Guia regional Michelin", la primera guia turística Michelin. L'any 1998 apareix el Bib Gourmand, que recompensa al menjar amb qualitat, generalment de cort regional, que és servida a un preu moderat.

L'edició de 2009 a Espanya premia a 151 xefs: 6 restaurants amb tres estels, 9 amb dos estels i 115 establiments amb un estel.

La concessió, manteniment o retirada anual dels diferents guardons i reconeixements que atorga aquesta guia, entre els quals es troba per descomptat la pròpia inserció de l'establiment en cada edició (aparèixer en ella ja és una important satisfacció, donada el gran tiratge amb que es difon), és motiu de controvèrsia tant entre els crítics gastronòmics i hotelers com entre el públic en general, puix que reflecteix el criteri -segurament honest- d'un equip d'experts, però sempre subjectiu.

Guia Gourmetour.

És la guia més completa, independent i objectiva de la restauració i l'hostaleria d'Espanya. El seu inconfusible estil periodístic, a manera de breus cròniques, la converteixen en la Millor Companya de Viatge.

Les detallades descripcions de la Gourmetour, elaborades per 67 inspectors anònims, tenen com a finalitat informar als usuaris sobre quina classe d'establiment van a trobar: tipus de cuina, cuiner, plats, menús-degustació, celler, serveis, ambient i altres característiques.

La independència, condició que ha estat vaixell almirall per a la realització de la millor labor de camp realitzada pels inspectors, i l'exclusivitat avalen la reputació de la Guia.

L'exclusivitat li ve donada per la minuciosa i contrastada selecció anual d'establiments vinculats al sector hostelero i turístic a Espanya.
La labor dels inspectors es veu inestimablement recolzada gràcies a:
• la col·laboració dels establiments que ens faciliten informació i dades quantitatives
• els suggeriments i opinions qualitatives dels nostres lectors
• l'actualització mensual dels continguts gràcies a la nostra revista, Club de Gourmets, amb una llarga experiència des de 1976
Aquests canals d'apilament de dades són pertinentment analitzats per l'equip de coordinació de la Guia.

Novetats 2010/11
Símbols de recomanació. Un dit polze cap amunt indica els restaurants que, a criteri professional de l'inspector, tenen especial interès per la seva adequada relació qualitat-preu.
Passaport gastronòmic.

Lo mejor de la gastronomia.

Més de mil pàgines dedicades a l'anàlisi del moment que travessa la gastronomia espanyola a través dels seus cuiners, les seves especialitats, els seus cellers i els seus productes

La guia Gault e Millaud

Es una de les guies mes respectades i autoritzades a França, es una guia de vins,restaurants i hotels.

La seva fiabilitat esta basada en l’independencia enfront les institucions, les enquestes anònimes, per les seves actualitzacions regulars, i le corroboració de les informacions amb confrontacions mitjançant cartes al director.

La Guies Repsol/Campsa.

Son guies inicialment pensades per a els automobilistes com es el cas de la guia Michelin, però amb senyals indicatius diferents a cada una d’elles, i de nacionalitat espanyola.

Guia de vins Robert Parker

Robert Parker es actualment el crític de vins nord-americà mes influent del seu Païs, a l’any 1978 va decidir fundar la revista “The wine advocat”,
Actualment es una guia de renom internacional que analitzà els millors vins de l’any.

Guia Peñin dels vins d’Espanya.

 El grup Peñin es el grup que lidera la comunicació del vi i la gastronomia d’espanya, va ser creat per José Peñin a l’any 1983.

Les diferents línies de negoci que han desenvolupat, els situen com a el referent del vi espanyol en el mon.
Compten amb equips experst en tast, periodistes i professionals de la comunicació i els seus treballs son reconeguts a nivell internacional.
Classifiquen els vins que tasten de 1 a 100 punts.

REVISTES.

Cuina i gastronomia	Vins	Pastisseria
Restaurant magazine	Catadores	Dulcypas
Gault i Millaud	Epicur	Pasteleria.com
Sobremesa	Wine spectator	Panaderia.com
Gurmets	Vendimia	Molineria y panaderia.com
Gastronomico	Sibarites
Comer y beber	Vinum
Apicius
Descobrir cuina

Vins a Catalunya

EL VI A CATALUNYA

Vi de Catalunya

Distribució de la vinya a Catalunya.

El vi a Catalunya té una llarga tradició cultural constituint una regió vinícola històrica amb unes peculiaritat pròpies.

 El sector està regulat per l'Institut Català de la Vinya i el Vi. El vi del Rosselló tradicionalment també s'anomena vi català.

El subsector del vi i derivats ocupa el quart lloc dins del sector agroalimentari català,^[2] i representa el 25% de la producció d'Espanya.^[3] La producció anual és de més de 380 milions d'ampolles de les que unes dues terceres parts es destinen a l'exportació. Aproximadament, la meitat de la producció és de vi i l'altra meitat és de cava.

Història

La vinya i el vi van ser introduïts pels grec a l'àrea de l'Empordà. En època dels romans es va desenvolupar el comerç dels vins del Camp de Tarragona i d'Alella, als voltants de Tàrraco i Bàrcino.

Al segle XVIII es va estendre l'exportació. Per una banda s'exportava el vi de l'Empordà al Llenguadoc, i per altra banda es va estimular el conreu de les comarques litorals i prelitorals per l'exportació a Amèrica com a vi concentrat en aiguardent. Des de Vilanova i la Geltrú s'exportava la producció del Penedès, des de Salou la producció del Baix Camp i del Priorat, i en menor mesura des dels ports de Roses, Begur, Mataró, Barcelona i Tarragona.

A partir del 1865, amb la irrupció de la fil·loxera a França, tots els ports van orientar l'exportació cap al Llenguadoc i Provença per atendre la gran demanda francesa. Entre els anys 1878 i 1900 la fil·loxera va acabar destruint tota la vinya de Catalunya. La replantació va comportar un canvi, passant la producció màxima del Bages al Penedès, i provocant el despoblament del Priorat. La replantació de ceps blancs va afavorir el desenvolupament del cava. Es van crear les primeres cooperatives vinícoles a Alella, Igualada i Artés, impulsades per la Mancomunitat de Catalunya. Coincidint amb el modernisme es van construir grans celles cooperatius, anomenats "catedrals del vi", a Barberà de la Conca, l'Espluga de Francolí, Falset, etc. A Raimat es va produir una experiència inèdita a Europa de colonització agrícola.

Durant la Primera Guerra Mundial es va produir una demanda excepcional. La superproducció va quedar paralitzada per la Guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. A partir dels anys 1960 el conreu es va renovar introduint noves varietats de raïm i nous mètodes vinícoles, destacant el Penedès com a capdavanter en tecnologia i la recuperació del Priorat.

 Geografia de les D.O.

1 DO Alella
2 DO Conca de Barberà
3 DO Costers del Segre
4 DO Empordà
5 DO Montsant
6 DO Penedès
7 DO Pla de Bages
8 DOQ Priorat
9 DO Tarragona
10 DO Terra Alta

El conreu de la vinya a Catalunya es concentra sobretot en les comarques prelitorals, entre la Serralada Prelitoral i la Depressió Prelitoral amb l'excepció de la part oriental més humida (eix del Montnegre, Montseny, les Guilleries i Puigmal). A més, es conrea a les planes de menys altitud de la Depressió Central (el pla de Lleida i el pla de Bages), i als dos vessants de l'Albera (el pla de l'Empordà i el pla del Rosselló). El clima és mediterrani litoral amb estius moderadament calorosos, hiverns freds sense gelades ni pedregades, pluges concentrades a la tardor i la primavera, i ben assolellat amb serralades orientades al sud-est.

La diversitat geogràfica fa que hi hagi una diversitat de terrers agrupats en dotze Denominacions d'Origen que ocupen unes 70 mil hectàrees. Per ordre del nombre d'hectàrees de superfície inscrita,^[4] les Denominacions d'Origen són les següents

DO	Superfície (hectàrees)
DO Penedès	27.729
DO Terra Alta	9.224
DO Catalunya	8.690
DO Tarragona	7.391
DO Conca de Barberà	5.871
DO Costers del Segre	4.622
DO Empordà	2.070
DO Montsant	2.020
DOQ Priorat	1.650
DO Alella	560
DO Pla de Bages	550

La del Priorat és una Denominació d'Origen Qualificada. La de Catalunya és una denominació regional superposada geogràficament a les altres. A més, existeix la Denominació d'Origen Cava que es troba majoritàriament al Penedès.

Les Denominacions d'Origen depenen de l'Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), adscrit al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

Vi

A Catalunya predomina el conreu del raïm blanc en explotacions agràries familiars associades en cooperatives.

Tradicionalment han destacat els vins blancs i els vins licorosos: vi ranci, vi de garnatxa, vi de moscatell, vimblanc. Avui la producció de vi blanc és majoritària a Alella, el Penedès i a Tarragona, i de vi negre a la resta. Els productors són cellers petits o mitjans i només sobresurt l'empresa Torres com a gran del sector. Mentre que les vendes d'exportació són bones, els vins són poc coneguts en el mercat interior. Els restaurants de Catalunya consumeixen un 30% de vi català i les cadenes d'alimentació un 50%^[5]

Són varietats blanques autòctones: el macabeu, el xarel·lo, la pansa blanca i el picapoll. Són varietats negres autòctones: el sumoll i el trepat. A més, són varietats tradicionals: la garnatxa, la malvasia, el monestrell, el moscatell, la parellada, el samsó i l'ull de llebre.

D.O. Penedès

 és la zona de major producció de Catalunya, al llarg de la comarca històrica del Penedès.

Geografia

A més de l'Alt i Baix Penedès, que concentren la major producció, s'inclou part de l'Anoia, del Baix Llobregat i del Garraf, més Aiguamúrcia a l'Alt Camp i Creixell i Roda de Berà al Tarragonès.
El conjunt s'estén entre els rius Llobregat i Gaià, a recer de la serralada prelitoral i obert a la influència mediterrània.
Es distingeixen tres zones: el Penedès Superior, el Penedès Central o Mitjà i el Baix Penedès:

• La zona del Baix Penedès, que a més de la comarca homònima inclou les comarques litorals, predomina el clima càlid i suau influenciat pel mar. La vinya és conreada per sota dels 250 m d'altitud i hi destaquen els vins blancs.
• La zona del Penedès Central o Penedès Mitjà, que inclou la part baixa de l'Alt Penedès amb altituds de fins a 500 m, té un clima més fresc. En les seves pendents es cultiva sobretot el xarel·lo i el macabeu destinats a la producció de cava.
• La zona del Penedès Superior, que engloba la part alta de l'Alt Penedès i part del sud de l'Anoia fins a 800 m d'altitud; és on històricament s'ha cultivat la parellada i on es produeixen els millors vins de la denominació.

Història

Els romans van introduir el cultiu de la vinya i les vil·les agrícoles. El Museu del Vi de Vilafranca del Penedès dóna testimoni de l'existència de vinyes al Penedès des del segle IV aC. Sota la influència romana el cultiu de la vinya va tenir un gran desenvolupament al voltant de la via Augusta des del Pont del Diable fins a l'Arc de Berà. S'exportaven vins a la Gàl·lia, la Britània, la Germània, la Itàlia romana i la Mauritània Cesariense.

Als segles XVIII i XIX van prendre gran embranzida convertint-se en el referent vinícola de Catalunya amb l'extensió de vinyes més gran, la major producció i la major projecció internacional, facilitada per la introducció del cava com a xampany local. Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d'Anoia s'han convertit en capitals del vi. A més es troben cellers innovadors que s'han situat en l'avantguarda de la vinicultura catalana i espanyola. És al Penedès on es van instal·lar els primers sistemes de control de temperatura, les primeres tines de fermentació d'acer inoxidable i tots els estris de l'enologia moderna.

Vinificació

Destaca la producció de vins blancs, lleugers i aromàtics, elaborats amb les varietats tradicionals de xarel·lo, macabeu i parellada. Bona part són destinats a l'elaboració de cava. Recentment s'han incorporat el chardonnay i el subirat parent.
S'han potenciat els vins negres i rosats de qualitat, intensos i lleugers, elaborats amb les varietats d'ull de llebre, samsó, garnatxa, monastrell, merlot i cabernet sauvignon.

Una característica és el predomini d'explotacions petites i mitjanes on la majoria de cellers elaboren el vi a partir de les seves pròpies vinyes. Les millors propietats tenen l'opció a la denominació de vi de finca amb una indicació acompanyada d'un mapa a la contraetiqueta. El Consell Regulador s'ha proposat a curt termini assolí el segell de Denominació d'Origen Qualificada.
Una tercera part de la producció es destina a l'exportació, principalment al Regne Unit, Alemanya i Dinamarca

Terra Alta

La Denominació d'Origen Terra Alta està formada pels dotze municipis de la comarca de la Terra Alta. És la denominació d'origen més elevada i més meridional de Catalunya.

Geografia:
La comarca està situada en un altiplà limitat per els Ports de Beseit al sud, i les serres de Pàndols i Cavalls al sud-oest. Les vinyes s'estenen cap el nord i l'oest de la comarca a una alçada entre 300 i 500 m.

És característic de la Terra Alta el cultiu en terrasses entre unes valls de difícil accés. El sòl és calcari amb un bon drenatge. El clima és continental, la insolació és excel·lent, la pluviositat és baixa i els vents són de garbí i cerç

Història

Els Costums d'Orta (1296) i de Miravet (1319) ja regulaven la venda del vi de la comarca. Però no va ser fins a finals del segle XIX que es va generalitzar el conreu de la vinya. Amb la plaga de la fil·loxera, va augmentar la demanda de raïm per part dels productors, primer els francesos i després de les comarques veïnes que avui són la DO Tarragona i DOQ Priorat.
A principis del segle XX l'organització de cooperatives va ser un revulsiu. Avui onze del dotze municipis de la denominació disposen d'un celler cooperatiu. Destaquen pel seu valor arquitectònic els cellers modernistes del Pinell de Brai i de Gandesa, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell.
El 1972 es va constituir el Consell Regulador de la Denominació d'Origen.

Vinificació

Destaquen el vins blancs de les varietats autòctones de garnatxa blanca i macabeu. Els vins blancs joves resulten frescos i equilibrats, i envellits en bóta de roure són amb cos i grau.
Els vins negres són de color robí fort i estructura complexa, elaborats amb samsó, garnatxa negra i garnatxa peluda.
Els vins de licor (mistela, vi dolç natural i vi ranci) són tradicionals. L'acció natural del cerç i l'elevada insolació permeten veremes riques en sucres.
La meitat de la producció es destina a l'exportació, de la qual el 70% va a Alemanya



D.OTarragona
Es el segell que identifica i protegeix els vins elaborats al Camp de Tarragona i part de la Ribera d'Ebre.

Geografia

La regió vinícola comprèn dues subzones diferenciades, amb un total de 73 municipis:

• El Camp de Tarragona, entre la Mediterrània, el riu Gaià a llevant i les serres de Prades i del Montsant a ponent. El terreny és irregular, de baixa muntanya, entre les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès. La precipitació mitjana anual és de 500 mm, però molt irregular i concentrada al principi de la tardor.^[2]
• La Ribera d'Ebre, a banda i banda del riu Ebre. El terreny és regular, pla i fèrtil, amb alta lluminositat. La precipitació mitjana anual és de 385 mm.^[2]

El clima és netament mediterrani.

Història

En la denominació es troba l'origen de la producció vinícola de la Catalunya Nova. Les vinyes ja eren conreades pels ibers sota la influència de les colònies gregues, però van ser els romans els impulsos de l'elaboració i la comercialització del vi després d'instal·lar-se a Tàrraco el 218 aC. Els vins tarragonins s'exportaven a Roma i tot l'imperi romà. Sobretot eren apreciats els vins dolços descrits per autors llatins del segle I, com Sili Itàlic, Marc Valeri Marcial i Plini el Jove.
Al segle XIX els vins generosos de Tarragona s'exportaven en gran quantitat a les colònies d'ultramar. Entre la burgesia i l'aristocràcia anglesa va fer fortuna el Tarragona Clàssic, un vi dolç, aromàtic i d'altra graduació.

Després de la plaga de la fil·loxera la regió va saber refer-se convertint-se en una de les pioneres en la certificació d'origen. El 1932 va obtenir un estatut de protecció del vi, i el 1976 es va constituir la denominació d'origen. El 2001, al crear-se la nova DO Montsant, es va segregar la subzona de Falset que va passar a la nova denominació d'origen.

Vinificació

Són característics els vins dolços, de licor: mistela, moscatell, garnatxa, vi ranci i vimblanc. Destaquen el vi de missa i el Tarragona Clàssic.
La producció de raïm destaca pel raïm blanc (86% el 2005) amb les varietats de macabeu, parellada i xarel·lo, en gran part destinades a la producció de cava.
Els vins secs i tranquils són diversos, amb predomini dels blancs de graduació moderada i aromes fruitades. Els vins negres són d'ull de llebre, garnatxa, merlot i cabernet sauvignon.
Malgrat les variacions en els límits de la denominació, continua sent la segona regió productora de Catalunya.

D.O.Conca de Barberà

La Denominació d'Origen Conca de Barberà regula la producció vitícola de les conques dels rius Francolí i el seu afluent l'Anguera. a la comarca de la Conca de Barberà. El primer reglament del Consell Regulador fou aprovat el 19 de novembre de 1985.

Geografia

La plana vertebrada pels rius Francolí i Anguera està protegida per les muntanyes que l'envolten, especialment la serra de Prades per ponent. El clima és moderat, entre mediterrani i de secà, amb una temperatura i pluviositat òptimes per elaborar vins de qualitat secs aromàtics i suaus. L'altitud mitjana és de 500 m. El sòl és bàsicament calcari.
La zona de la denominació d'origen s'estén pels següents municipis: Barberà de la Conca, Blancafort, Conesa, l'Espluga de Francolí, Forès, Montblanc, Pira, Rocafort de Queralt, Sarral, Senan, Solivella, Vallclara, Vilaverd i Vimbodí i Poblet.

Història

La història vinícola de la comarca es remunta al segle I aC amb la romanització, però la seva tradició està estretament lligada al monestir de Poblet. Durant l'època medieval els monjos cistercencs van impulsar el conreu de la vinya i l'elaboració del vi. Es conserva un celler d'estil gòtic del segle XIII.

La irrupció de la fil·loxera a finals del segle XIX va provocar un moviment cooperatiu per fer front a la plaga. El 1894 naixia la Cooperativa de Barberà de la Conca a la que van seguir tota una llista de cellers cooperatius. Destaquen els cellers modernistes dels arquitectes Pere Domènech i Roura i Cèsar Martinell i Brunet, anomenats «catedrals del vi» per Àngel Guimerà.

Vinificació
La varietat de raïm autòctona i característica de la Conca de Barberà és el trepat que produeix un vi rosat característic, lleuger i aromàtic. També s'utilitza per fer vi blanc amb cupatge de parellada i macabeu, i vi negre amb cupatge d'ull de llebre. El 80% de la producció són vins blancs novells, frescos i fruitosos, amb predomini del parellada.

D.O.Costers del Segre

La Denominació d'Origen Costers del Segre abasta terrenys de les comarques del Pallars Jussà, el Segrià, l'Urgell, les Garrigues, la Noguera i la Segarra. El Consell Regulador es va fundar el 1986.

Geografia

L'àrea de la denominació és diversa amb característiques geològiques i climàtiques canviats. El nexe d'unió és la conca mitjana del riu Segre, entre el Pirineu i l'Ebre, i el clima interior i sec, allunyat de la influència marítima i marcat per una insolació elevada, una pluviositat escassa i persistent humitat de les boires d'hivern.

Les vinyes són entre els 200 i 400 m d'altitud. El sòl és calcari recobert de sorra, amb una gran uniformitat a tota la denominació.

Les diferents subzones són:

• Artesa de Segre: Agramunt, Algerri, Alòs de Balaguer, Balaguer, Castelló de Farfanya, Foradada, Menàrguens, Penelles i Preixens.
• Les Garrigues: l'Albi, Arbeca, Bellaguarda, Cervià de les Garrigues, l'Espluga Calba, Fulleda, la Floresta, els Omellons, la Pobla de Cérvoles, Tarrés, Vinaixa i el Vilosell.
• Pallars Jussà: Castell de Mur, Gavet de la Conca, Isona i Conca Dellà, Llimiana, Talarn i Tremp.
• Raïmat, del municipi de Lleida.
• Segrià: Alfarràs, Almenar, Gimenells i el Pla de la Font.
• Valls del Riucorb: Belianes, Ciutadilla, Granyanella, Granyena de Segarra, Guimerà, Maldà, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, Nalec, els Omells de na Gaia, Preixana, Tàrrega, Vallbona de les Monges, Vallfogona de Riucorb, Verdú.

Les subzones d'Artesa i del Pallars Jussà són les més septentrionals, amb les vinyes de major altitud i influència pirenaica. Raimat, a l'extrem oriental, té un relleu suau i clima continental. La subzona del Segrià, al pla de Lleida, és característica de terres de secà. Les Garrigues i les Valls del Riucorb són terres àrides.

Història

El caràcter interior, allunyat del mar, ha fet que durant segles l'àrea estigués allunyada de les vies de comercialització, resultant uns vins amb trets propis i característics.
La colonització agrícola de Raimat a principi del segle XX va suposar una renovació important, aportant innovacions en les varietats de raïm i en els mètodes de producció. Va ser el primer lloc de Catalunya on es van introduir les varietats de cabernet sauvignon, merlot i chardonnay, al costat de les varietats autòctones, i es van adoptar les tècniques californianes de vinificació.
Els altres cellers han seguit l'empenta de l'èxit de la finca de Raimat en la producció de vins de qualitat, constituint-se en Denominació d'Origen el 1986.

Vinificació

Els vins predominants són els negres elaborats amb cabernet sauvignon, pinot noir, merlot i ull de llebre. Són potents, equilibrats i estructurats.
Els vins rosats, de les mateixos varietats que els negres, són frescos i fruitosos.
La producció de raïm blanc es destina sobretot a l'elaboració de cava. Els vins blancs poden ser els tradicionals de macabeu, xarel·lo i parellada, o més innovadors de chardonnay, sauvignon blanc o riesling.

D.O.Empordà

La Denominació d'Origen Empordà (D.O. Empordà) és una denominació d'origen vinícola que abasta majoritàriament terrenys de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà. Regulada des del 1975, s'anomenava «Empordà-Costa Brava» però en l'últim reglament aprovat per la Generalitat de Catalunya, el 16 de febrer del 2006, s'ha eliminat la indicació de Costa Brava.

Geografia

L'àrea de producció de la denominació d'origen engloba un total de 48 municipis i està distribuïda en dues subzones: 35 municipis al nord de l'Alt Empordà, que limita amb les denominacions del vi del Rosselló; i 13 municipis a l'est del Baix Empordà, al voltant de Palafrugell.
La zona de producció de l'Alt Empordà es troba a l'extrem nord-oriental de Catalunya (des de la ciutat de Figueres fins al nord a la frontera amb França) arrecerada a la falda de les serres de Rodes i de l'Albera, en un arc que va des del Cap de Creus a la denominada Garrotxa d'Empordà. Limita, per tant, amb els Pirineus al nord, la Mediterrània per llevant i la plana pròpiament dita a migjorn.
La zona de producció del Baix Empordà es troba delimitada al nord pel massís del Montgrí, al sud-oest pel massís de les Gavarres, que forma una plana costanera amb el massís de Begur, i a l'est per la Mediterrània.
Les vinyes són en terrenys calcaris que van des del nivell del mar fins a 200 m d'altitud. Predominen les vinyes en terrasses alçades amb pedra seca als terrenys de pendent pronunciat. El clima és mediterrani, càlid i humit, amb vents humits del sud i freds del nord, en particular la forta tramuntana.
El paisatge és descrit per Josep Maria de Sagarra al poema Vinyes verdes vora el mar inspirat al Port de la Selva.

Història

La zona de l'Empordà constitueix una cultura enològica antiga. Rhode i Empúries es consideren tradicionalment com les portes d'entrada per on els grecs van introduir el conreu de la vinya a la península, cap el any 600 aC. La tradició vinícola va seguir amb els romans i els monjos medievals.
A finals del segle XIX va ser la primera regió de la península en patir la plaga de la fil·loxera provinent de França. Moltes vinyes es van substituir per alzines sureres passant a ser la principal àrea mundial en la producció de taps de suro, indústria molt lligada a la vinícola.

El 1929 es va constituir el primer celler cooperatiu a Espolla fent possible la renovació vinícola. El 1975 es va constituir la Denominació d'Origen Empordà - Costa Brava formada a l'Alt Empordà. El març del 2006 es va modificar el reglament del Consell Regulador, es va ampliar la zona de producció al Baix Empordà i es va suprimir el terme Costa Brava.

Vinificació

La gamma de vins empordanesos és molt àmplia. Els vins negres són de qualitat elevada, amb cos, ben constituïts i harmònics, en ocasions amb el matís d'una criança acurada. Aquests vins de reserva i criança presenten notes aromàtiques molt característiques; són complexes, fragants, amb tocs d'espècies, mantenint sempre aromes de la fruita i la planta. Un cop a la boca s'expressen amb plenitud, saborosos i molt agradables.
S'hi elaboren vins blancs, sovint amb varietats autòctones, frescos i saborosos, així com d'altres monovarietals amb una notable qualitat.
També vins rosats que es caracteritzen per un color cirera ben definit, amb gran personalitat i aromes delicades, frescos i de graduació alcohòlica moderada.
Destaca el vi Garnatxa de l'Empordà, un vi de licor dolç tradicional enfortit, elaborat amb un mínim del 90% de garnatxa segons la tècnica del vi de palla: el raïm es deixa assecar sobre la palla abans del premsat. Generós, amb sabor del mateix raïm madur, càlid i sedós, virtuts que li concedeixen els trets d'un vi de postres excepcional, juntament amb l'altre vi dolç natural propi de la zona, el Moscatell de l'Empordà.

L'ampliació al Baix Empordà ha obert el ventall a vins negres amb cos, amb les varietats tradicionals recomanades de samsó i lledoner (nom local de la garnatxa que es reserva pel vi de licor), i amb innovacions autoritzades de merlot, cabernet sauvignon, cabernet franc, monastrell, ull de llebre i sirà.

Les varietats blanques tradicionals recomanades són el lledoner blanc (o garnatxa blanca), macabeu i moscatell d'Alexandria. També estan autoritzades chardonnay, gewurztraminer, malvasia, moscatell de gra petit, picapoll blanc, sauvignon blanc i xarel·lo.
El reglament preveu l'embotellament preferent amb taps de suro natural.^[2]

D.O.Montsant

La Denominació d'Origen Montsant és una denominació d'origen vinícola té la major part de la seva zona de producció a la comarca del Priorat, llevat d'algunes terres de la Ribera d'Ebre, a la riba del riu de Montsant.

Va néixer l'any 2001 integrada pels municipis i cellers que, fins aquella data, formaven la subzona Falset de la denominació d’origen Tarragona. La DO Montsant ha viscut, des de llavors, un creixement espectacular. Si en el moment del seu naixement, la DO tenia 28 cellers, la xifra supera ara els cinquanta. Gairebé un 70% de la producció embotellada es destina a l’exportació (principalment a Alemanya i els Estats Units). La superfície de vinyes plantades és de unes 2.000 hectàrees i la producció de raïm se situa al voltant dels 10 milions de quilos.


Geografia

La DO Montsant està integrada per disset municipis situats principalment a la comarca del Priorat i també a la de la Ribera d'Ebre, amb una superfície total de vinya d’unes 2000 ha. Aquests municipis són: La Bisbal de Falset, Cabacés, Capçanes, Cornudella de Montsant, La Figuera, els Guiamets, Marçà, Margalef, El Masroig, Pradell de la Teixeta, La Torre de Fontaubella, Ulldemolins, així com també part dels termes municipals de Falset, Garcia, El Molar, Móra la Nova i Tivissa (les localitats de Darmós y La Serra d'Almos)


La zona està situada entre els 200 i el 700 m d'altitud. El clima és la unió de la temperància mediterrània i el fred de la muntanya mitjana, amb una pluviositat lleugerament superior a les terres del voltant. El sòl és ric en minerals. Es poden distingir terrenys calcaris sedimentaris, sorres granítiques d'erosió i pedregosos de llicorella formats per pissarres silíciques.

El territori que configura la DO Montsant està delimitat per un semicercle de muntanyes que, vist sobre un mapa, li confereixen una forma singular. Pel nord la Denominació d’Origen queda configurada per les serres de Montsant i La Llena, que la connecten amb les frondoses Muntanyes de Prades. A llevant, els límits els marca la serralada prelitoral d’Argentera, la Mola de Colldejou i Llaberia, que ens anuncien la presencia propera del mar; a la banda oposada, a ponent, trobem les serres de La Figuera i del Tormo. Al sud, el territori es torna més obert vers el riu Ebre, on s’encaminen els rius Siurana i Montsant, que junt amb la riera de Capçanes són els cursos d’aigua que reguen el territori.

L’orografia de la DO Montsant és variada, accidentada i abrupta en general, tot i que es torna suau en algunes zones, especialment cap al sud. També les característiques dels sòls presenten una gran diversitat d’orígens i de composició, alternant-se com un mosaic.
Podem distingir principalment tres tipus de terrenys: - Sòls compactes, de caràcter calcari, on predominen els materials sedimentaris provinents de l’acció de l’erosió i de la sedimentació dels rius. També trobem terrenys rogencs, amb un alt contingut en argiles, situats a la perifèria de la denominació. - Sòls disgregats formats per sorres granítiques que provenen de l’erosió de masses de conglomerats. Els trobem principalment a la zona de Falset. Són terrenys amb baixa proporció de matèria orgànica i poca capacitat de retenció d’aigua. - Sòls pedregosos formats por pissarres silíciques que a la zona es coneixen com a “llicorella”.Són terrenys pobres en matèria orgànica. De l’erosió d’aquestes pedres també trobem terres vermelles d’argiles més compactes.

Història

La primera expansió de la vinya als pobles i territoris que actualment formen part de la DO Montsant va tenir lloc durant l’Edat Mitjana, especialment amb la conquesta i repoblació de la zona, fins llavors en mans dels àrabs, per part dels exèrcits cristians. El poble de Siurana va ser el darrer enclau musulmà de Catalunya, no va ser reconquerit fins el 1153.
Malgrat tot, va ser durant la cristianització quan, de la mà dels monjos cartoixans de Scala Dei, el conreu va esdevenir indissociable d’aquesta terra, aportant noves tècniques de conreu que potenciaren el creixement de les vinyes per tota la zona. La implantació de la Cartoixa va ser prou important com per donar nom a tota una comarca geogràfica: Priorat (terres del prior), en la que actualment hi conviuen dues denominacions d’origen.

Alternant moments de crisi amb altres d’esplendor, la producció del vi ha estat una constant secular dels pobles de la DO Montsant. El comerç amb els països estrangers a través de Reus va contribuir durant segles als seus èxits internacionals. El punt àlgid d’aquest comerç va arribar el segle XIX, quan els vins de Montsant s’exportaven a França, destinats als comerciants de Bordeus. Vins de l’actual DO Montsant ja varen ser presents i premiats a les grans Exposicions Universals del segle XIX i principis del XX.

A finals del segle XIX, la plaga de la fil·loxera va desencadenar una llarga crisi al sector. Aquest fet va propiciar l’aparició de cooperatives, a principis del segle XX, que varen contribuir a mantenir el conreu a la zona i evitar la despoblació. Els exemples històrics els trobem a les precioses cooperatives modernistes de Falset i Cornudella, totes dues datades de 1919 i encara en actiu en l’actualitat.

Les primeres Denominacions d’Origen vinícoles espanyoles varen ser reconegudes l’any 1932, a l’Estatut del Vi promulgat pel govern estatal, entre les que hi figuraven DO Priorat i DO Tarragona. El 1954 es va aprovar el primer reglament de la DO Priorat, circumscrita a la zona central de la comarca que històricament estava sota el domini de la Cartoixa de Scala Dei; anteriorment, el 1945 s’havia aprovat el reglament de la DO Tarragona, que abastava una amplia zona de la província. Dins dels límits de la DO Tarragona es diferenciava la “subzona Falset”, que es situava a la zona actual de la DO Montsant.

Finalment, tenint en compte les característiques específiques dels vins de Montsant i la importància del conreu de la vinya a la zona, l’any 2001 es va aprovar la creació de la Denominació d’Origen Montsant.

Vins

El tast dels vins de Montsant ens evoca les fragàncies dels seus paisatges. Als cellers de la denominació s’elaboren molts tipus de vi: blancs sedosos, negres concentrats, rosats perfumats, vins dolços amb història...

Blancs

Els vins blancs del Montsant es diferencien dels altres per la seva sedositat. Vins elaborats amb les varietatsMacabeu i Garnatxa Blanca, amb personalitat gustativa i aromes elegants i subtils. Càlids blancs joves i vins fermentats en barrica que allarguen la seva posterior vida en botella. Vins fermentats en barrica a l’estil de Borgonya, més densos i complexes, amb molts més matisos i evolucions en el tast.
Negres
Els vins negres s’elaboren a partir de varietats negres. El secret del color dels vins negres el trobem en la pell dels grans de raïm, que és on trobem el color. A més a més, també hi podem trobar altres components com els tanins, que són els responsables de la longevitat dels negres. Les vinyes velles produeixen vins més complexes.

Rosats

Els vins rosats estan guanyant presència a la DO Montsant en els darrers temps. Habitualment les varietats més utilitzades són la garnatxa i la syrah, una varietat que no és autòctona però que s’ha adaptat molt be als terrenys del Montsant. En boca, els rosats de Montsant acostumen a ser molt afruitats, amb presència de fruites del bosc, principalment, potents però elegants al mateix temps, golosos i amb caràcter.

Kosher
Es tracta d’un vi elaborat segons la Llei Jueva. Es consumit per les principals comunitats hebrees del món. En hebreu, “kosher” significa pur i es refereix a que tot el procés d’elaboració ha estat certificat per un rabí o per una persona autoritzada per la comunitat jueva seguint les normes Kashruth. Per a que un producte sigui autoritzat cal conèixer els productors fins a la tercera generació (saber-ne el seu origen). Els processos d’elaboració són semblants als vins convencionals, tot i que amb algunes peculiaritats. En el conreu no s’utilitzen substàncies químiques. Cada trasbals del vi i cada operació del celler ha d’estar supervisat per la persona designada, evitant la utilització de gelatines en la clarificació del vi. Per a la fermentació s’utilitzen únicament els llevats autòctons, procedents de la pròpia pell del raïm.

Altres vins

La zona va aconseguir fama a tot el món per la elaboració dels vins generosos: rancis, dolços, misteles... Vins que varen donar la volta al món des del segle XIX i que avui recuperen el seu antic prestigi com a producte gourmet.
El vi ranci és un vi de licor tradicional, molt singular i típic de la zona, obtingut per via oxidativa en envasos de fusta de roure, a partir de vins blancs o negres de grau volumètric natural de 12% vol. fins a obtenir vins de entre 15-20% vol. de grau alcohòlic.


La mistela s’obté a partir del most de raïm al que s’afegeix alcohol vínic, que inactiva l’acció dels llevats, obtenint un vi dolç amb una graduació alcohòlica entre 15% i 20% vol.


El 70% de la producció està destinat a l'exportació, sobretot a Alemanya, Regne Unit, EUA, França, Suïssa i Països Baixos



D.O. Priorat

Es l'única denominació d'origen catalana reconeguda amb la màxima qualitat. L'àrea de producció és al Priorat històric, al centre de la comarca del Priorat.
Geografia

L'àrea de la denominació comprèn els municipis de: Bellmunt del Priorat, Falset (parcialment), Gratallops, el Lloar, el Molar (parcialment), la Morera de Montsant, Poboleda, Porrera, Torroja del Priorat, la Vilella Alta i la Vilella Baixa.

El tret característic de la denominació és el sòl de llicorella, una pedra de tipus pissarra, gris i aspre. La geografia és abrupta, amb pendents tan pronunciats que cal construir-hi terrasses per al conreu de la vinya. La insolació és alta, la pluviositat és escassa i l'oscil·lació tèrmica pot arribar als vint graus. Aquestes condicions geogràfiques i climàtiques provoquen uns rendiments de raïm molt baixos que donen al vi una personalitat molt singular.

Sòl

La qualitat del vi del Priorat ve donada en gran mesura per les característiques geològiques del sòl; es tracta de litosols més o menys evolucionats, sobre un substrat compacte de pissarres del carbonífer (conegudes com a "llicorella"), de mitja o escassa profunditat, i amb perfils no gaire ben definits, sovint alternant amb bancs de quarsites. El trencament d'aquestes roques produeix una gran quantitat de pedres que preserva els sòls de l'erosió i permet el cultiu en forts pendents. Són sòls lleugerament àcids amb pH al voltant de sis i amb un contingut de matèria orgànica al voltant del 2% en el seu horitzó superficial.

Clima
El clima és de tipus mediterrani: temperat, amb vents secs predominantment del quadrant nord-est; la temperatura mitjana anual, que es de 15 °C, varia des dels 6 °C al mes de gener als 23 °C durant els mesos de juliol i agost. La pluviometria mitjana anual se situa en els 600 mil·límetres. Valors molt elevats d'insolació juntament amb un clima sec i una escassa pluviometria estival creen les condicions adequades per a una excel·lent maduració. La variabilitat dels factors que determinen el clima i el baix risc de malalties durant l'època de maduració, fan que la verema sigui molt prolongada, començant per Bellmunt del Priorat i el Lloar a mitjans de setembre i acabant a La Morera de Montsant i Porrera a finals d'octubre.

Història

El conreu de la vinya i les tècniques d'elaboració del vi van ser introduïdes en aquesta zona al segle XII pels monjos de la cartoixa d'Escaladei, procedents de la Provença.

La tradició vitivinícola s'ha mantingut al llarg de generacions, però va ser l'arribada d'enòlegs i cellers forans a la segona meitat del segle XX que van fer de revulsiu per l'elaboració de vins de qualitat

El 1932 ja es va reconèixer el Priorat com a zona vitivinícola a protegir. El 1954 es va aprovar el primer reglament de la DO Priorat. La seu del Consell Regulador es va establir a Reus fins que el 1999 es va traslladar a Torroja del Priorat. L'any 2000 l'Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) va aprovar l'atorgament de Denominació d'Origen Qualificada reconeixent la qualitat i l'especificitat adquirida pels seus vins.

Vinificació
Hi predominen els vins negres que representen el 90% de la producció. Les varietats de raïm recomanades són la garnatxa i el samsó. Els vins tenen una alta graduació, d'un mínim de 13.5° arriben fins a 23°. Són forts, brillants, persistents, rics en taní que fa que siguin força astringents. Els criança i reserva envellits en roure gaudeixen d'una alta consideració.

L'exportació principal és als Estats Units, seguit de Suïssa.

D.O.Alella

La Denominació d'Origen Alella (D.O. Alella) identifica el vi d'aquesta zona del Maresme i està reconeguda des de 1953, any en què va ser creat el Consell Regulador d'aquesta denominació d'origen.

Geografia

la característica més significativa de la D.O. Alella és l'existència del sauló, un terreny arenós d'origen granític i color pràcticament blanc, que té una gran permeabilitat i una gran capacitat de retenció de la irradiació solar. Això facilita la maduració del fruit i aporta finor als vins. El baix poder de retenció de l'aigua queda compensat pel microclima local.
A l'àrea de la denominació es distingeixen dues zones geogràfiques i climàtiques:

• La zona del Maresme és a les faldes d'orientació marítima de la serralada Litoral, obertes a la influència del sol i la brisa mediterrània. La serralada protegeix dels vents freds i condensa la humitat que prové del mar, provocant un microclima típicament mediterrani amb estius càlids i secs i hiverns suaus. Les vinyes estan distribuïdes en parcel·les esglaonades que van del dels 90 m d'altitud fins els 260 m. Els vins d'aquesta zona són suaus, de grau i acidesa moderats.
• La zona del Vallès Oriental és als vessants interiors de la serralada amb una orientació més obaga i un microclima més continental. Els vins són més àcids i enèrgics.

Vinificació

La varietat més característica de la Denominació d'Origen Alella es la pansa blanca, molt propera, tot i que no idèntica, a l'anomenada xarel·lo. Produeix uns vins blancs perfumats i lluents, especialment els anomenats marfil. Predomina l'elaboració de vins blancs amb la pansa blanca i la garnatxa blanca com a varietats principals. Altres varietats autoritzades són picapoll, malvasia, parellada, macabeu, chardonnay, chenin, sauvignon i moscatell de gra petit.

Per a l'elaboració dels rosats i negres, la varietat principal és la garnatxa negra. Són varietats autoritzades: garnatxa peluda, ull de llebre, merlot, cabernet sauvignon, pansa rosada i pinot noir.

Història

Els vins de la zona són mencionats per Plini el Vell a Naturalis Historia i per Marc Valeri Marcial a Epigrames, anomenats vins laietans. En el jaciment arqueològic de Veral de Vallmora, a Teià, s'han trobat una sèrie d'estructures que documenten l'elaboració del vi des del segle I fins al IV dC. Una inscripció en un segell de plom demostra que era explotat per famílies de Barcino. A l'Edat Mitjana els vins d'Alella subministraven la cort de comtes i reis de Barcelona. Era un dels vins favorits de la burgesia barcelonina del segle XIX, i s'exportava a Amèrica.


El 1906 es va fundar la cooperativa Alella Vinícola, productora de la tradicional marca Marfil. El celler de la cooperativa és de l'arquitecte modernista Jeroni Martorell i Terrats. Avui la pressió urbanística de l'àrea metropolitana de Barcelona ha fet que es redueixin els camps de cultiu de vinya. La superfície s'ha reduït a una tercera part des que es va crear la Denominació d'Origen.

D.O.Pla de Bages

La Denominació d'Origen Pla de Bages protegeix els vins produïts al Pla de Bages. L'àrea de producció consta de 26 municipis que formen bona part de la comarca del Bages.

Geografia

El pla de Bages està situat a l'extrem oriental de la depressió central, de muntanya mitjana, i està protegit pel Prepirineu al nord i la serralada Prelitoral al sud-est.


El microclima és de tendència mediterrània, amb una oscil·lació tèrmica rigorosa i amb pluges escasses i sòls ondulats, cosa que dóna un raïm de rendiment curt però de gran qualitat.

Història

Aquesta àrea era tradicionalment productora de vins. Encara que l'àrea de la denominació és reduïda, és hereva de les grans extensions vinícoles de la Catalunya central. El topònim Bages s'ha relacionat amb el déu del vi Bacus.
Els monjos del monestir de Sant Benet de Bages van impulsar, des del segle X, el conreu de la vinya i la producció de vi en tota la seva àrea d'influència. Va esdevenir una de les principals activitats econòmiques fins el segle XIX.

L'atac de la fil·loxera al final del segle XIX, i l'allunyament de les principals vies de comercialització, van comportar una forta crisi.

Fins a finals del segle XX no es va recuperar l'activitat econòmica vinícola. L'impulsor va ser la cooperativa d'Artés que a més de preservar el picapoll, la varietat autòctona adaptada a la zona, va introduir noves varietats vitícoles i tècniques de producció més elaborades. El 1995 es va crear la denominació d'origen.

Vinificació
El vi distintiu de la zona és el picapoll, un vi blanc lleuger i d'un color groc característic. Altres vins blancs, de macabeu o chardonnay, resulten afruitats i lleugers.

Pel que fa als vins negres, són aromàtics. Les varietats de ceps més cultivades són, l'ull de llebre, cabernet sauvignon, merlot i sumoll

Cava

El cava també s'anomena cava català ja que el 95% de la producció es fa a Catalunya. Té el seu origen i capital a Sant Sadurní d'Anoia, on es va adaptar el mètode del xampany amb les varietats pròpies: macabeu, parellada i xarel·lo.

La major part de la producció es fa a l'Alt Penedès, però també a la Conca de Barberà i el Tarragonès. És una denominació que no depèn de la Generalitat sinó del Ministeri d'Agricultura ja que es pot produir a tres comunitats autònomes més: La Rioja, País Valencià i Extremadura.

A diferència del vi, el cava és conegut i valorat pel mercat interior, a més d'una bona exportació a Alemanya, Gran Bretanya i Estats Units. És un producte vinculat a les celebracions i és al Nadal quan es produeix la meitat de les seves vendes.

Destaquen en el sector dues grans empreses, Freixenet i Codorniu, que impulsen la promoció i l'exportació del cava. Darrera d'elles es poden trobar des d'empreses mitjanes fins a caves familiars.